llibretasara

Aquest blog és la llibreta d'informàtica

Pràctica 3.8:

http://www.goear.com/listen/6d37c9c/ed-teyt

Pràctica 3.7

17.- Per a què serveix el botó ” silenci ” ? ¿ Per a què serveix el botó ” sol ” ?

El botó ” silenci ” serveix per silenciar la pista que activem , mentre que el botó ” només ” serveix perquè només s’escolti la pista que vulguem , per a això hem activar-la.

18.- Quantes pistes té un arxiu de so ogg ?

Un arxiu de so ogg té dues pistes .

19.- Pot un projecte AUP tenir més d’una pista ? Pot tenir un arxiu en format wav , mp3 o ogg més d’una pista ?

Un projecte AUP pot tenir més d’una pista , però els arxius wav , mp3 i ogg només poden tenir dos .

Pràctica 3.6

1.- ¿Qué utilidad tiene el cursor de ganancia?

Quan el cursor de guany es puja al màxim , se sent tot molt distorsionat i amb prou feines es percep la música, només soroll . Quan el cursor de guany es posa al mínim , desapareix la música i se sent el micròfon .

2.- ¿Qué utilidad tienen el cursor de balance?

Quan el cursor de balanç es mou fins a la R , o sigui la dreta , la música només se sent pel costat dret de l’auricular , en canvi quan es mou fins a l’esquerra( L ) , la música només sona pel costat esquerre de l’auricular.

3.- ¿Cuántos canales tiene una pista en estéreo?

Té dos canals, un per a cada auricular.

4.- ¿Cuántos canales tiene una pista en mono?

Té un canal , s’escolta el mateix percentatge de so per cada auricular .

Pràctiques 5, 7, 8, 9

http://www.goear.com/listen/a32c237/dasdsf-dsf

http://www.goear.com/listen/061f3c6/fwe-fwdef

http://www.goear.com/listen/c4895bb/fdsf-fds

http://www.goear.com/listen/faefa7d/asdfsf-adfae

Pràctica 5:

En WAV ocupa un espai de 10,2MB en canvi, en MP3 n’ocupa un de 946,5KB.

PROCÉS DE DIGITALITZACIÓ

Digitalització

La digitalització dels sons consisteix en la conversió d’una senyal analògica en una senyal digital. Per a dur a terme aquest procés, cal tenir en compte la taxa de mostreig, la quantització, la resolució i el tipus d’arxius resultants: wav, aiff, mp3, wma, etc.

El so és una variació de la pressió que es propaga periòdicament en un mitjà elàstic. En la propagació d’ones a major desplaçament major massa i per tant cada vegada el so és més dèbil. Quan les variacions són uniformes o periòdiques es percep un so “tonal”, quan no ho son es percep un “soroll”.

Una oïda sana pot percebre sons d’entre 20 Hz i 20000 Hz (però amb l’edat i la mala higiene auditiva disminueix a uns 16000 Hz). La sensació provocada per la freqüència s’anomena alçada tonal (sons greus-aguts). L’estudi de les sensacions relacionades amb els trets físics del so és un dels objectius de la psicoacústica.

Per fer una petita introducció al so digital, primer cal tenir clares algunes de les característiques dels sons. Aquests trets són d’una banda físics (freqüència, amplitud, forma d’ona, durada) i de l’altre perceptius (alçada, sonoritat i timbre).

La sensació d’altura es vincula a la freqüència del so. Així, un so greu té freqüències baixes i un so agut té freqüències altes.

A més, un so pot estar format per una sola ona sinusoïdal (to pur), es pot aconseguir fàcilment amb un sintetitzador. Normalment quan es fa vibrar un cos apareixen diferents freqüències alhora, una fonamental i d’altres de parcials (o harmònics) que apareixen amb més o menys intensitat.

El timbre depèn de la forma de l’ona i de la quantitat i intensitat dels diferents harmònics que componen el so. El timbre ens permet distingir els instruments musicals o les fonts sonores.

L’amplitud és el grau màxim de variació de la pressió de l’aire. És l’equivalent a la força. Es mesura en decibels de nivell de pressió sonora (dBSPL) (SPL: Sound Pressure Level).

El nostre aparell auditiu percep sons amb intensitats entre 0 i 130 dBSPL. És perjudicial escoltar sons o música a més de 90 dBSPL durant estones llargues (les normes de seguretat i higiene en el treball estableixen uns barems).

La sensació provocada per l’amplitud de la ona sonora es denomina intensitat sonora o sonoritat (ens permet parlar de sons febles i forts). La sensibilitat de l’oïda humana segueix més o menys una escala logarítmica.

El decibel és una unitat logarítmica: un bel equival a 10 decibels. Dos bels representa un augment de 100 vegades la potència, 3 un augment de 1000, etc. Una diferència de 3 decibels es percep com el doble de potència.

Així, el món natural és “continu”, les magnituds per a mesurar-lo també; hi ha infinits números reals entre 2 reals qualsevol. El món informàtic, o digital, es basa en magnituds i estats discontinus, discrets. Per tant al so analògic és continu. En canvi, el so digital és discret o discontinu. El so enregistrat amb mitjans analògics (cintes, cassetes, vinil) es representa com un flux continu de valors de tensió o voltatge d’un corrent elèctric.

D’altre banda, les variacions de tensió que surten d’un micròfon com a resposta a una font sonora són “anàlogues” (és a dir, “reprodueixen”, “segueixen”, “imiten”…) a les variacions de pressió que han incidit sobre el micròfon.

Així mateix, “Mostrejar” el so consisteix a prendre, de manera regular, mesures (Mostres)de l’amplitud de l’ona sonora. Quan mostregem, “discretitzem/fragmentem” el temps: l’ona deixa de ser contínua per a convertir-se en una sèrie de valors separats per un determinat lapse de temps.

Mostrejar a 40000 mesures per segon garanteix que qualsevol component del so fins a 20000 Hz (freqüència més aguda que percebem) serà reconstruït correctament. L’estàndard d’enregistrament de CD-audio fixa la taxa de mostreig en 44100 mostres per segon (2 canals L-R, i 16 bit de resolució). 1 segon de so es representa amb 44100 valors consecutius d’amplitud (cada valor està separat dels més propers 1/44100 part de segon).

La resolució és l’equivalent a la profunditat de bits, quantitat d’informació emmagatzemada per bit. Això, consisteix en assignar a cada una de les mostres un valor numèric. A major resolució, majors dinàmiques, però també major pes de l’arxiu. Així doncs, haurem de decidir entre qualitat de so o quantitat de tamany de l’arxiu resultant.

Pel que fa referència als formats d’àudio digital, hem de saber que existeixen moltes variants. Aquestes, depenen bàsicament de 3 trets: el número de canals, àudio no comprimit i àudio comprimit.

Així, segons el número de canals (com per exemple a Premiere), podem trobar sons en format mono,estèreo o multicanal (5.1). Si es tracta de formats d’àudio no comprimit, podríem obtenir un arxiu .PCM, .AIF o .Wav. En canvi, si optéssim per comprimir l’àudio i així estalviar pes de l’arxiu, segurament en resultaria un arxiu en format mp3, mp4, audio quicktime o .wma (audio windowsmedia)

Un altre aspecte important per al procés de digitalització dels so en el món audiovisual, són els còdecs de so al exportar vídeo. Així, podem trobar “AAC”. Aquest, produeix una codificació d’alta qualitat, acceptat en la majoria de dispositius. És l’utilitzat en el format H.264. També existeix “SurCode” per a Dolby Digital 5.1, específic per a multicanal, 5.1. Un altre possibilitat és l’MPEG Audio, un còdec d’alta qualitat i molt poc pes, més conegut com a mp3. Així mateix, tenim l’àudio PCM. Aquest, és un format sense pèrdues, però que genera arxius molt grans.

Tanmateix, un altre format d’àudio digital és el Dolby Stereo, creat l’any 1970, i utilitzat sobretot en cinema. Consta de 3 canals, esquerra, dreta i central per efectes. Aquest, és un sistema de codificació que utilitza els 2 canals per aconseguir efectes en 4 canals jugant amb els Hz. Posteriorment, al 1992 va néixer (AC3) Dolby Digital, que consta de 6 canals de 16 bits i 48Khz, 5 amb rang de 20 a 20Khz i un de 3hz a 120hz per efectes de subuffer. Per últim, trobem el DTS, semblant a Dolby però amb canals de 20bits.

FORMATS DE SO DIGITAL

CDA (Compact Disc Audio)

Format d´arxiu d´àudio creat per Philips a final de la dècada dels 70. Tenen una freqüència de mostreig de 44,1KHz i 16 bits de quantificació, són estèreo i requereixen 172 Kb de memòria per segon de so (raó per la qual en un CD convencional amb 650 Mb de capacitat només hi caben 74 minuts de so). El seu principal avantatge és la qualitat de so, i el seu principal inconvenient és la memòria que requereix. És el suport estàndard de distribució i comercialització de música en Compact Disc.

MIDI (Musical Instrument Digital Interface)

Per les seves sigles vol dir d’interfície digital d’instruments musicals, i és considerat l’estàndard per a indústria de la música electrònica. És molt útil per a treballar amb dispositius com sintetitzadors musicals o targetes de So.
Col·lecció de midis organitzats per temes http://www.midis.com.es/

AIFF (Audio Intercharge File Format)

“Format d’arxiu per a l’intercanvi d’àudio és un tipus d’arxiu de música per a l’ordinador. Aquest format va ser desenvolupat per Apple Computer i Electronic Arts, i és principalment usat en ordinadors Macintosh.
L’estàndard AIFF és un dels formats líders, juntament amb SDII i WAV, utilitzats a nivell professional per aplicacions d’àudio ja que és comprimit sense cap pèrdua, fet que ajuda a un ràpid processat del senyal però amb el desavantatge del gran espai en disc que suposa: al voltant de 10MB per un minut d’àudio estèreo amb una freqüència de mostreig de 44.1kHz y 16 bits.

WAV (Microsoft Waveform)

Format d’arxiu d’àudio creat per Microsoft el 1987 amb l’objectiu de que es convertís en el format “estàndard” utilitzat en totes les aplicacions multimèdia de Windows. L’objectiu s’ha complert, ja que és l’utilitzat en tots els procediments d’edició i mescla: tots els formats d’àudio s’han de transformar a Wav per poder processar-los a l´ordinador. Admet diferents freqüències de mostreig, quatre qualitats de quantificació (a 8, 16, 24 i 32 bits) i pot ser mono o estèreo. Així com passa amb el format CDA, el seu principal avantatge és la seva qualitat de so, i el principal inconvenient és la memòria que necessita. Malgrat això, en format Wav, com acabem de veure, es pot treballar amb diferents qualitats i podem ajustar-nos a la que més convingui a les nostres necessitats.

MP3 (MPEG-1 Layer 3)

Format d’arxiu d’àudio comprimit creat per Thomson Multimedia i el Fraunhofer Institute de Baviera. Permet emmagatzemar so de gran qualitat amb altes relacions de compressió  reduint la grandària original dels arxius en  unes deu vegades. La compressió es fa mitjançant un procés algorítmic anomenat “Codec” que substitueix l’arxiu original d’àudio per una complexa formulació matemàtica. També s’eliminen determinades freqüències que no són perceptibles a l’oïda humana. Degut a la seva potent compressió i la pràcticament nul·la pèrdua de qualitat, és el format estàndard actualment per a la distribució de música per Internet.

OGG VORBIS

L’Ogg Vorbis és un format d’àudio de propòsit general comprimit amb pèrdua. Forma part del Projecte Ogg. És totalment obert, sense propietari, lliure de patent i de royalties, i és adequat per a àudio de mitjana a alta qualitat (8 kHz – 48.0 kHz 16+ bit, polifònic) a taxes de transferència fixes i variables, de 16 a 128 kbps/canal. Ofereix una qualitat bastant superior a MP3, WMA, RealAudio i VQF ocupant el mateix espai amb l’avantatge afegit que Ogg-Vorbis és lliure. L’inconvenient principal que té és que, de moment, no ha gaudit de la universalització i  per tant comptabilització amb els diferents dispositius, com si ho ha fet l’Mp3.

WMA (Windows Media Audio)

“És un format de compressió d’àudio amb pèrdua, encara que recentment s’ha desenvolupat de compressió sense pèrdua, és propietat de Microsoft.
Competeix amb el MP3, antic i bastant inferior tècnicament; i Ogg-Vorbis, superior i lliure, usant com estratègia comercial la inclusió de suport en el reproductor Windows Mitja Player, inclòs en el seu popular sistema operatiu Windows. Encara que el suport d’aquest format s’ha ampliat des de Windows Mitja Player i ara es troba disponible en diverses aplicacions i reproductors portàtils, el MP3 contínua sent el format més popular i per això més estès. A diferència del MP3, aquest format posseeix una infraestructura per a protegir el Copyright i així fer més difícil el “tràfic il·legal” de música. Aquest format està especialment relacionat amb Windows Mitja Video (WMV) i Advanced Streaming Format (ASF).”
OGG VORBIS

La naturalesa del so

AMPLITUD D’ONA: L’amplitud determina la quantitat d’energia que conté una ona. Les ones van debilitant-se en la seva amplitud a mesura que van allunyant-se del seu punt d’origen. A cada oscil·lació, indica el valor de l’amplada de l’oscil·lació en relació al seu valor mig.

FREQÜÈNCIA D’ONA: és la mesura del nombre de vegades que un esdeveniment te lloc per unitat de temps.

PERÍODE: el temps que tarda un cicle que es repeteix a tornar a començar.

LONGITUD D’ONA: és la magnitud física que indica la mida d’una ona. Entenent per mida de l’ona, la distància entre el principi i el final d’una ona completa. Així, la longitud d’ona es defineix com la separació espacial existent entre dos punts l’estat de moviment de la qual és idèntic.

VELOCITAT DE TRANSMISSIÓ DEL SO: és la velocitat de propagació de les ones de pressió longitudinals que constitueixen el so. A l’aire de l’atmosfera terrestre la velocitat del so és d’uns 340 m/s2, però depèn de la temperatura i la pressió entre d’altres variables. Aquesta velocitat varia depenent del medi a través del qual viatgen les ones sonores.

INTENSITAT DEL SO: es defineix com la quantitat d’energia sonora (potència acústica) que travessa per segon una superfície. La intensitat depèn de l’amplitud de l’ona, perquè com més gran siga l’amplitud de l’ona, major és la quanitat d’energia (potència acústica) que genera i, per tant, major és la intensitat del so.

Pràctica 2

http://www.goear.com/embed/sound/86cef00

Practica 1: Bon dia Catalunya son les 7

http://www.goear.com/embed/sound/4e711bc